La guineu d’Antoine de Saint-Exupéry

Una de les guineus més famoses és la de Saint-Exupéry (Lió, 1900 – Desaparegut en accident d’aviació al sud de França durant la guerra, 1944), on en El Petit Príncep ens dona un missatge d’amor amb majúscules:

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.el petit príncep i la guineu

-Bon dia- va dir la guineu.

-Bon dia -va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.

-Sóc aquí -va dir la veu -, sota la pomera…

-¿Qui ets? -va dir el petit príncep -. Ets molt bonica…

-Sóc una guineu -va dir la guineu.

-Vine a jugar amb mi -li va proposar el petit príncep-. Estic tan trist…

-No puc jugar amb tu -va dir la guineu-. No estic domesticada.

-Ah! perdona -va fer el petit príncep.

Però, després de reflexionar, va afegir:

-¿Què vol dir “domesticar”?

-Tu no ets d’aquí -va dir la guineu-, ¿què busques?

-Busco els homes -va dir el petit príncep -. ¿Què vol dir “domesticar”?

-Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. ¿Busques gallines?

-No -va dir el petit príncep-. Busco amics. ¿Què vol dir “domesticar”?

-És un cosa massa oblidada -va dir la guineu-. Vol dir “crear lligams…”

-¿Crear lligams?

-Es clar -va dir la guineu-. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…

-Ja ho començo a entendre -va dir el petit príncep-. Hi ha una flor… em penso que m’ha domesticat…

-Pot ser -va dir la guineu -. A la terra s’hi veuen tota mena de coses…

-Oh!, no és pas a la Terra -va dir el petit príncep.

La guineu va semblar molt intrigada:

-¿En un altre planeta?

-Sí.

-¿Hi ha caçadors, en aquest planeta?

-No.

-És interessant això! ¿I gallines?

-No.

-No hi ha res perfecte -va sospirar la guineu.

Però la guineu va tornar a la seva idea:

-Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s’assemblen, i tots els homes s’assemblen. Per això m’avorreixo una mica. Però, si em domestiques, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! ¿Veus, allà abaix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat es inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat…

La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:

-Si us plau… domestica’m! -va dir.

-D’acord -va respondre el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

-Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!

-¿Què s’ha de fer? -va dir el petit príncep.

-S’ha de ser molt pacient -va respondre la guineu-. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

L’endemà el petit príncep va tornar.

-Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora -va dir la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l’hora, cada cop em sentiré més feliç. A les quatre, ja m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si vens a qualsevol hora, no sabré mai quan m’he de preparar el cor… Calen ritus.

-¿Què és un ritus? – va dir el petit príncep.

– També és una cosa massa oblidada -va dir la guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. El dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me’n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballessin quan volguessin, tots els dies s’assemblarien i jo no tindria mai vacances.

Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l’hora d’anar-se’n:

-Ai!- va dir la guineu- …Ara ploraré.

-És culpa teva -va dir el petit príncep-, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués…

-És clar que sí -va dir la guineu.

-Però ara ploraràs! -va dir el petit príncep.

-És clar que sí -va dir la guineu.

-Així no hi surts guanyant res!

-Hi surto guanyant -va dir la guineu-, pel color del blat. Després va afegir:

-Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.

El petit príncep va anar a veure les roses.

-No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res -els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d’altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.

I les roses estaven incòmodes.

– Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

I va tornar amb la guineu:

-Adéu -li va dir…

-Adéu -va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill:només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

-L’essencial és invisible als ulls -va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.

-És el temps que ha perdut amb la rosa, que la fa tan important.

-És el temps que perdut amb la rosa… -va fer el petit príncep, per recordar-se’n.

-Els homes han oblidat aquesta veritat -va dir la guineu-. tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…

-Sóc responsable de la meva rosa… -va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.

Hi ha una frase de Saint-Exupéry que sempre porto al cor: <<una persona val el que valen les seves fidelitats>>. I és que creiem que la fidelitat és una mena d’arqueologia que il·lumina les relacions personals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s