Estromatòlits a foc lent

Fa uns 3.500 milions d’anys, el planeta va canviar i va deixar de ser anaeròbic (que no utilitza oxigen). Aquest procés va ser gràcies als cianobacteris, els inventors de la fotosíntesis. Els cianobacteris van començar a absorbir l’hidrogen de les molècules d’aigua i a alliberar-ne l’oxigen o mode d’escombraries. Com a conseqüència d’això, durant milions d’anys, el planeta es va oxidar (les mostres evidents les trobem a les actuals mines de ferro).

Estromatòlits Shark Bay

Estromatòlits de la Shark Bay, Western Australia. A la Shark Bay les aigües són massa salades i per això els estromatòlits d’aquesta zona han pogut sobreviure als atacs de les espècies animals que, precisament gràcies a ells, habiten el planeta Terra.

Es creu que aquest procés es va iniciar on el mar era poc profund, amb la creació d’un tipus de roques bacterianes anomenades Estromatòlits (literalment “llit de pedra”). Avui, a la Shark Bay (Western Australia) hom pot fer un autèntic viatge en el temps i observar com van ser els primers ecosistemes vius de la Terra. Els processos que van iniciar els estromatòlits van augmentar l’oxigen de l’atmosfera de la Terra de l’1% fins al 21%, iniciant una nova fase en la història de la vida. Van fer falta uns 2.000 milions d’anys (el 50% de la història de la Terra), perquè, gràcies a la fusió de dos bacteris, apareguessin les primeres cèl·lules eucariotes. A partir d’aquell moment, tots ja coneixem més o menys la història.

Si la longitud d’un camp de futbol equival als aproximadament 3.500 milions d’anys des de l’aparició dels primers Estromatòlits fins avui, la història de la vida de l’ésser humà a la Terra no ocuparia ni l’amplada de la línia blanca que delimita el terreny de joc. Efectivament, els Estromatòlits han sigut capaços de sobreviure a les èpoques glacials, caigudes de meteorits, i fins avui, a l’acció de l’home en el seu habitat natural.

Tal i com ja hem exposat a l’apartat web d’aquest blog, per tècnica entenem tot allò que l’Home ha anat creant per poder assolir un entorn diferent, poder viure d’una altra manera a la que la naturalesa li oferia. Precisament per això, entenem que l’única manera que té l’espècie humana d’intentar arribar a uns nivells de perpetuïtat similars als dels Estromatòlits és mitjançant la creació d’una tècnica sostenible; una sostenibilitat que ha d’abraçar els camps econòmics, socials i medi ambientals. Efectivament, si com a espècie volem sobreviure a futurs meteorits, canvis climàtics, epidèmies, etc., necessitem crear una tècnica que ens permeti superar aquests entrebancs. De moment, però, hauríem d’obligar-nos a crear una tècnica econòmica capaç d’alimentar de forma sostenible i justa a la població actual. L’espècie humana té les eines per poder aconseguir-ho, o almenys intentar-ho. Aquestes eines són l’amor i el coneixement. La retroalimentació d’aquest dos elements és l’única manera sensata de crear una sostenibilitat de llarga durada.

Per una banda, l’amor, com a un tipus d’art tal i com el va definir Erich Fromm, significa poder preservar la pròpia integritat. Fromm asseverava que <<l’afirmació de la vida, felicitat, creixement i llibertat propis, està arrelada en la pròpia capacitat d’estimar, això és, en la cura, el respecte, la responsabilitat i el coneixement. […] L’amor és la preocupació activa per la vida i el creixement dels que estimem>>. És clar que només es pot protegir allò que s’estima i per això és també prou evident que encara ens queda un llarg camí per arribar a protegir el nostre entorn, a estimar-lo de veritat. Si com a art l’amor requereix de disciplina, concentració, i paciència, la vida moderna no ens ajuda gaire a ser-ne uns artistes dignes.

Per altra banda, l’home experimenta el coneixement com una activitat humana. És a dir, cadascú de nosaltres experimenta el nostre propi fet de conèixer. Per això, l’expressió fonamental i vital de conèixer no es pot reduir a una sola definició. Bertrand Russell argumenta que el coneixement és <<una característica que pot ésser desplegada en les nostres reaccions al medi que ens envolta>>, és a dir, el coneixement és una característica de tot el procés que porta de l’estímul a la reacció. Per això, i com a síntesi de tot l’anterior, nosaltres entenem com a coneixement el procés pel qual cada individu escull uns mitjans amb la finalitat d’aconseguir un objectiu. Hom coneix a mesura que experimenta i per això el coneixement no té res a veure amb la informació. La informació pot ajudar-nos a conèixer, però només la creació de nou coneixement pot generar nova informació. Precisament la creació de nova informació és la base de la ciència: cap descobriment no és fruit d’un sol home, sinó que abans n’hi ha hagut molts altres que han fet petits passos en aquell sentit.

Per tot plegat, hem de tenir fe en la necessitat de l’amor, com a part de la naturalesa de l’home, i en l’evolució d’un coneixement que cerqui la sostenibilitat. No endebades, el futur de la nostra espècie està en joc.

Whale Shark Ningaloo Coast

Nedant amb un tauró balena a la Ningaloo Coast, Western Australia. Es creu que el peix més gran dels oceans habita les seves aigües des de fa 400 milions d’anys. L’Homo sapiens sapiens tan sols fa uns 200.000 anys que trepitja el planeta.

One thought on “Estromatòlits a foc lent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s