El Bürgerbräukeller i la beta econòmica europea

Placa Georg Elser Bügerbräukeller

Placa que recorda a Georg Elser en el lloc on es trobava la cerveseria Bügerbräukeller

L’any 1923 Adolf Hitler llançava el seu cop d’estat des de la cerveseria muniquesa Bürgerbräukeller. Des de l’any 1933, aquest local va ser utilitzat pel dictador cada 8 de novembre per recordar el seu fallit Putsch, fins que l’any 1939 Johann Georg Elser va posar una bomba a la cerveseria per assassinar-lo. Per desgràcia Elser no va aconseguir el seu objectiu però sí que va destruir l’edifici.

Com sabem, des del seu discurs a la Bürgerbräukeller, Hitler tenia per objectiu aconseguir que el Tercer Reich dominés Europa, eliminar el judaisme i aixafar el bolxevisme. I per això, amb aquests propòsits al cap, l’any 1940 va fer aturar les seves tropes a Dunkerque quan tot estava al seu favor per donar un cop definitiu a la Gran Bretanya. El seu pla era arribar a un acord de pau amb els anglesos que li permetés una estabilitat continental i atacar posteriorment el seu gran objectiu, la Unió Soviètica.

Mentrestant, Iosif Stalin respirava tranquil. Ell ja havia aconseguit el que volia. El  seu acord de l’any 1939 amb Hitler permetia eixamplar les seves fronteres occidentals i recuperar els estats bàltics. A l’altra costat del canal, el recent nomenat primer ministre britànic, Winston Churchill, no parava d’enviar cartes al seu homòleg nord-americà, el president Franklin Delano Roosevelt, per fer-li veure del greu perill que la firma de la gran aliança entre Alemanya, Itàlia i el Japó, suposava pel la resta del món democràtic, inclosos els Estats Units. El president Roosevelt, però, més preocupat per la seva reelecció, només es fixava com les seves enquestes internes deien que la població no estava interessada amb el conflicte europeu i encara menys en què soldats americans morissin lluny de la seva terra.

Així es va arribar a l’operació Barbarroja de juny del 1941, on Hitler trenca el seu pacte amb Stalin i inicia l’ocupació de la Unió Soviètica, i també a l’atac japonès de Pearl Harbour del 7 de desembre del mateix any. Les cartes ja estaven sobre la taula. Els quatre grans senyors de la segona guerra mundial, Hitler, Stalin, Churchill i Roosevelt, van conduir les seves respectives nacions a aconseguir uns objectius que marcarien el present i futur de milions de persones arreu de tot el planeta.

Per una banda, Hitler, que no va aconseguir cap acord de pau amb Anglaterra i per contra va trencar unilateralment l’acord del 1939 amb Stalin, va endinsar-se en una guerra que no podia guanyar de cap manera: dos fronts oberts, una guerra llarga i decisions militars errònies van ser impossibles de superar pel seu poderós exèrcit.

Stalin, per altra banda, va veure com el seu país arruïnat havia d’aconseguir la seva somiada frontera occidental a base de les armes. Això va costar moltíssimes vides humanes, sobretot quan es jugaven el tot per el tot a la batalla de Stalingrad. L’astut Oncle Joe (tal i com Roosevelt i Churchill anomenaven a Stalin, en contraposició a l’Oncle Sam nord-americà), va aconseguir tots els seus objectius. Només li va mancar aconseguir Grècia, però Churchill es va posar entre cella i cella no perdre Atenes i va fer guerra bruta fins i tot contra Roosevelt per no perdre la plaça estratègica que estava entre Europa i l’Orient mitjà.

Els britànics, a part de derrotar el nazisme, volien tenir el comunisme soviètic ben lluny de la vella Europa i a la vegada mantenir el seu gran imperi. Només van aconseguir formar part de la victòria aliada.

I finalment, a l’altra banda de l’atlàntic, un cop es van adonar que la seva intervenció en la guerra era del tot necessària, l’objectiu dels americans era abolir els grans imperis i per tant el poder econòmic que suposaven per aquests les seves colònies, i establir un nou ordre mundial democràtic amb un control militar dut a terme per tan sols quatre nacions: la Unió Soviètica, la Xina, la Gran Bretanya i els propis Estats Units. Com és ben sabut, tan sols van aconseguir quasi liquidar els grans imperis colonials; Stalin va ser molt més hàbil que el vell i utòpic pacifista Roosevelt.

Així s’acabava la segona guerra mundial i Europa finalitzava el seu suïcidi econòmic i social. Efectivament, durant el període de 1913 a 1950 la ràtio capital/renda (la famosa beta econòmica) europea va caure de quasi el 700% a un 200%. En economia, β és l’equació entre capital i renda i explica, doncs, quantes vegades són necessaris els ingressos periòdics per cobrir el patrimoni d’una regió. Per exemple: ¿Quants sous anuals familiars són necessaris per arribar a tenir el valor monetari de la casa on es viu?  Si els ingressos anuals són 25um i la casa val 100um, tenim que β=4.

Durant el període que abasta les dues grans guerres, Europa perd el comandament econòmic mundial. L’embranzida de la Revolució Industrial no serveix de res davant la destrucció, la baixada dels preus mobiliaris i borsaris, la pèrdua d’actius estrangers i l’escàs estalvi que poden dur a terme els ciutadans europeus. Per contra, els Estats Units mostra un nou món on el capital té menys pes que a Europa. Concretament, durant el mateix període, els Estats Units tenen un valor quasi estable del seu capital equivalent a entre quatre i tres vegades el valor de la seva renda anual. Avui, els Estats Units tenen una beta similar mentre que a Europa ha tornat a valors anteriors al 1910, tornant a valors de quasi el 700%. En efecte, la corba en forma de U que segueix la ràtio capital/renda al segle XX i inicis del XXI a Europa té una estructura quasi plana als Estats Units, fet que potser explica per què l’opinió pública nord-americana sembla mantenir una relació més plàcida amb el capitalisme.

A Europa, els recents decreixements econòmics i la baixa natalitat han provocat un descens de la renda i ha provocat que les grans riqueses i les fortunes que venen del passat tornin a tenir un poder enorme. A finals del segle XX, la pujada dels preus immobiliaris i de la borsa, la privatització del sector públic, i les bombolles immobiliàries i tecnològiques, van fer augmentar en gran mesura el valor dels capitals. Per tot això, la beta europea ha tornat a créixer des de finals dels segle passat fins ara: el capital torna a dominar Europa i sembla que seguirà així doncs no es preveu ni un recobrament econòmic, ni un augment de la natalitat, ni que els interessos financers de les grans fortunes abandonin els mercats borsaris per accelerar la necessària inversió. La bombolla financera iniciada amb el neoliberalisme dels anys 1980 i feta popular amb la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008, no ha fet sinó accelerar encara més la por dels capitals. En certa mesura, en aquest inici del segle XXI estem en la mateixa situació que els observadors del segle XIX: assistim a unes transformacions impressionants però no podem esbrinar-ne l’abast ni com estarà la beta econòmica, és a dir, la situació del patrimoni i de la renda, en el següents anys i dècades.

Veiem esparverats com la disciplina econòmica encara no ha superat la seva passió infantil pels teoremes, gràfics i teories matemàtiques, molt sovint tan sols fruit de la ideologia de l’autor, en detriment d’una vertadera recerca històrica i científica que l’aproximi a les ciències socials. Creiem que l’economia té una raó de ser quan és ben a prop de la gent i de la seva història. Aleshores esdevé certa i pedagògica.

En aquest últim sentit, volem emfatitzar que la realitat actual de la beta econòmica europea rau sobretot en la història política d’Europa i no pas en el resum d’uns quants paràmetres econòmics.Tan sols mirant la realitat social té sentit una beta x o y. La xifra per si sola no significa res. Analitzem el per què de la xifra i aleshores tindrà sentit. La riquesa, la pobresa, l’evolució social i sostenible d’Europa en els pròxims anys, està en mans dels agents econòmics, polítics i socials i del que ells decideixin, dels seus poders de negociació per aconseguir dur a terme els seus objectius, i de les opcions i possibilitats socials que es derivin de tot plegat. En síntesi, com al llarg de la història humana, res ha canviat, però tenim unes altres eines. Aprofitem-les.

Cuba

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s