Per què és diferent el Silicon Valley?

En el context econòmic de lliure mercat on el capitalisme continua ampliant el seu domini arreu del planeta, Zygmunt Bauman reflexiona que el que el mercat del coneixement demana al sistema educatiu és que trenqui amb tots els impediments de l’educació ortodoxa, atès que <<per a tots els mercats de tots els productes, la lleialtat, els vincles irrompibles i els compromisos a llarg termini són molèsties execrables, que han de retirar-se del camí>>. El món laboral s’està convertint, antagònicament amb el que passava a les velles fàbriques industrials, en un mercat on l’individu ha de vendre’s com un producte més, un producte amb un alt grau d’adaptabilitat però a la vegada, i encara que sembla contradictori, de diferenciació. El professional s’ha d’adaptar perquè el seu entorn compri en cada moment el seu producte, un producte de coneixement diferent al dels altres.

En les últimes dècades s’ha notat un lideratge de la universitat americana. Hi ha el perill d’intentar copiar un sistema sense prendre consciència que la cultura americana és diferent a, per exemple, l’europea, per molt que ambdues societats siguin considerades com occidentals. A diferència dels centres catalans, els centres universitaris americans, públics o privats, són completament lliures de triar els seus alumnes i de crear i portar a terme el seu propi pla d’estudis com millor creguin. Les empreses americanes no demanen cap títol convalidat per un sistema públic, és el nivell de cada universitat i alumne el que es presenta a les empreses. És per tot això que els estudiants americans universitaris són els primers interessats a fer que la seva escola i la seva universitat tinguin un gran nivell reconegut socialment (en el cas de les escoles, per tenir més possibilitats d’entrar a la universitat que volen i, en el cas de les universitats, per tenir elevades opcions de trobar una bona feina).

Així, si per un costat les estructures universitàries són incomparables, les estructures socials i empresarials també són molt diferents. En aquest sentit, intentar copiar les relacions empresa-universitat, que s’han constituït principalment al Silicon Valley de Califòrnia, és un somni de quasi tots els governs i de les institucions públiques, fins i tot de dins dels Estats Units. Però això és un fet molt complicat, ja que el més important, i el que fa funcionar aquest sistema, és la cultura i la pròpia història no només de la vall, sinó de tota Califòrnia i de la ciutat de San Francisco en particular. A diferència d’Europa, on ja fa moltes generacions que hi ha burgesia, la història de Califòrnia és ben recent i la cultura del treball i de tot l’esforç que s’ha fet hi és ben present. Hi ha un gran respecte pels emprenedors i es valora enormement els que han fracassat: qui fracassa pot ensenyar moltes coses del que ha après. A l’inversa, quan algú té èxit, és causa d’admiració i no pas d’enveges. És a dir, a Califòrnia hom pot triomfar, i també fracassar, a casa seva. A Califòrnia hi ha oportunitats perquè culturalment s’entén que si es tenen el desig i les ganes es pot dur a terme qualsevol cosa. La moderna cultura de la regió té més present l’oportunitat que el risc i aquest és un fet cultural diferencial molt important. Per altra banda, Califòrnia és un estat enormement multicultural on es calcula que es parlen més de 150 idiomes. La diversitat de cultures és un fet clau: de forma natural es crea un gran teixit intercultural, un think tank on si quelcom funciona es pot extrapolar a quasi tot arreu del planeta.

L’aspecte que considerem econòmicament clau de Silicon Valley és l’estreta relació entre empreses, empresaris, capital i universitats. Només al Silicon Valley hi ha registrades més de 4.100 empreses relacionades amb les TIC i quasi 1.400 empreses de biotecnologia. Entre ambdós sectors, només en aquesta regió, hi treballen més de 250.000 treballadors. San Francisco és el centre de desenvolupament contemporani de les empreses informàtiques i de la biotecnologia. La badia de San Francisco té el clúster més important del món en aquests dos sectors: inclou les tres més grans i importants universitats i centres de recerca (Stanford, Universitat de Califòrnia -amb els seus centres de Berkeley, Davis,

Santa Cruz i San Francisco-, i la Universitat de Califòrnia San Francisco), així com la xarxa més gran del món de centres privats d’investigació. De fet, de mitjana, es creen cada any trenta nous centres d’investigació. Aquest vincle provoca guanys exponencials a tots els nivells, encara que la majoria d’empreses que comencin acabin fracassant. El flux de relacions existent a Silicon Valley es mostra en l’esquema que trobareu en el següent enllaç:

Roda coneixement Silicon Valley

L’engranatge de Silicon Valley comença amb el fet que hi ha un gruix important de joves emprenedors molt preparats que vénen d’universitats de molt nivell (Stanford, Berkeley, USF, etc.). Per crear una empresa, es necessita una petita inversió i un perfil d’emprenedor altament preparat des del punt de vista tècnic i cultural, ganes de crear i la tecnologia punta necessària. Les Start-up de Silicon Valley i els inversors no busquen replicar casos d’èxit, sinó crear noves idees. Si l’empresa fracassa, l’emprenedor i els seus treballadors poden anar al mercat laboral, però amb una millor preparació i una experiència fonamental, o bé tornar a intentar una altra aventura empresarial.

La tecnologia que aquests emprenedors han utilitzat i desenvolupat no es perd, sinó que d’alguna forma passa al mercat i a les universitats. Només a tall d’exemple, l’any 2009 la Universitat de Stanford va ingressar més de 65 milions d’USD en royalties provinents de 500 patents. El seu pressupost anual en investigació va ser aquell any de 3.700 milions d’USD. D’altra banda, la Universitat de Califòrnia va ingressar 78,3 milions d’USD l’any 2008 en concepte de royalties. Per tant, malgrat el fracàs, la societat en el seu conjunt hi guanya, perquè les pèrdues són del propi emprenedor o de la seva família i la societat, les universitats i/o els centres d’investigació reben la nova tecnologia i informació. A tot això s’uneix el fet que el funcionament d’aquesta roda econòmica i de coneixements fa augmentar exponencialment la productivitat dels treballadors de manera natural, sense pressions externes ni necessitat de recompenses econòmiques. La productivitat a la regió de la Badia de San Francisco és el doble de la mitjana de la resta dels Estats Units.

En el cas que la iniciativa empresarial funcioni, a més a més de l’exposat anteriorment, hi ha una empresa amb capacitat de creixement, per tant amb necessitat de més inversió. Aquesta nova inversió pot venir dels anomenats angels capital o de les empreses de venture capital (ambdós fets, molt presents en la cultura californiana, són un altre fet cultural molt diferencial respecte a altres llocs del planeta). La gent que va començar coneix els problemes i les necessitats de fer créixer una empresa. Els primers que van triomfar van ser els primers en muntar les venture capital, o en transformar-se en angels capital per ajudar els nous emprenedors. Mentre que les venture capital són empreses d’inversors professionals i, per tant, l’objectiu és guanyar diners, els angels capital són persones que en molts casos inverteixen en l’emprenedor com a persona, i no tant en la idea que està desenvolupant; són persones que busquen una cooperació més que no pas un guany econòmic a curt i mitjà termini. En aquest sentit, la badia de San Francisco, amb quasi set milions i mig d’habitants, produeix més patents que cap altra regió dels Estats Units i atrau el 36% del total d’inversions de les venture capital. Més del 50% de les seus centrals de les empreses nord-americanes de venture capital estan situades al Silicon Valley californià.

Hem de tenir molt en compte que el sistema que aquí exposem té fortes barreres econòmiques d’entrada, ja que el seu principal recurs, el talent humà, es forma en universitats, que tan siguin privades o públiques, requereixen d’unes fortes inversions econòmiques. El sistema d’ajuts públics americà és limitat i quasi tot passa per trobar finançament privat. Per tant, aquesta roda de coneixement-inversió s’engega gràcies al coneixement, un coneixement que requereix d’una elevada inversió per aconseguir-lo i que, per regla general, només les persones amb un gran poder adquisitiu i un entorn culturalment alt tenen a l’abast. Com Martha Nussbaum, entenem que <<cap sistema educatiu és bo si els seus beneficis només arriben a les elits més riques. La distribució de l’accés a l’educació de qualitat és un tema peremptori per a totes les democràcies modernes>>.

A Espanya, en els últims decennis, el sistema universitari ha provocat el següent: un 31% dels treballadors entre 25 i 54 anys té un nivell de formació per sobre del que li exigeix la feina, mentre que la mitjana europea és del 19% amb una taxa d’atur actual del 45% entre els joves, dels quals els aturats universitaris superen el milió. A Espanya, el 39% dels joves té un títol superior (un 34% a l’Europa dels 19), mentre que el fracàs escolar arriba al 30%. A més, hi ha pocs titulats de grau mitjà, i això que haurien de ser el grup majoritari. En síntesi, Espanya ha facilitat enormement l’accés a la universitat sense tenir en compte les necessitats estructurals del país i, el que és més important, posant una gran part de les generacions actuals en un marc incoherent per desenvolupar el seu ésser individual. Un altre exemple clarificador del que passa a Espanya el veiem en les xifres dels estudiants de la universitat pública, on un 30% dels alumnes abandonen els estudis després de dos anys sense haver obtingut cap titulació i tan sols un 30% acaba la llicenciatura de quatre anys en el temps previst. Es calcula que un estudiant paga de mitjana entre el 10% i el 20% del cost real dels seus estudis a la universitat pública (uns 900€ de mitjana per any), així que la subvenció mitjana per estudiant, independentment de la renda, seria d’uns 7.100€ l’any.

Pensar en el futur del sistema educatiu actual provoca, si més no, certa preocupació. I és que tal i com argumenta Richard Sennett, <<un règim que no proporciona als éssers humans cap raó profunda per cuidar-se entre si no pot preservar per molt de temps la seva legitimitat>>. Sobretot en el cas de les universitats, som de l’opinió que és imprescindible la incorporació dels estudis interdisciplinaris en els programes d’estudi per tal d’adequar la formació de les noves generacions a les necessitats del temps, interdisciplinari, en què vivim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s