3c. La plasticitat cerebral

Com ja hem exposat quan hem parlat de la técnica, en gran mesura, la civilització ha assumit la seva forma actual com a resultat de les tecnologies que ha acabat utilitzant. Els nostres cervells són enormement diferents als cervells dels nostres antecessors. En cada etapa de desenvolupament cultural l’espècie humana ha hagut d’aprendre noves habilitats que han suposat grans canvis en el cervell. L’home, com la resta d’espècies del planeta, té uns paràmetres biològics determinats els quals tenen una flexibilitat que permeten la seva individualitat. En el cas de l’home és encara més evident ja que el cervell del nounat està encara en formació i, per tant, és molt receptiu a tot tipus d’informació del seu entorn. No hi ha cap persona igual en aquest món: tots som diferents. Fins i tot les terminacions nervioses cerebrals són totalment diferents entre tots nosaltres.

És gràcies a la unió de tècnica, tecnologia i ciència, que s’ha descobert la capacitat plàstica del nostre cervell. Les eines que l’home ha utilitzat per donar suport al seu sistema nerviós o ampliar-lo (aquelles tecnologies que a través de la història han influït en la manera com trobem, emmagatzemem i interpretem la informació, com dirigim la nostra atenció i utilitzem els nostres sentits, com recordem i oblidem), han format l’estructura física i el funcionament de la ment humana. El seu ús ha enfortit alguns circuits neuronals i n’ha debilitat d’altres. La neuroplasticitat és la baula perduda que ens faltava per comprendre com els mitjans informatius i altres tecnologies intel·lectuals, és a dir, les relacionades directament amb donar suport o ampliar les nostres capacitats mentals, han exercit la seva influència en el cervell de l’home, i en conseqüència, també en el desenvolupament de la civilització. Cadascú de nosaltres pot aprendre i elaborar durant les nostres vides un nombre increïble d’habilitats desenvolupades en el passat, d’alguna manera podem interpretar una recreació de la història cultural gràcies a la plasticitat dels nostres cervells.

En síntesi, doncs, podem dir que la plasticitat en el sistema feeding kangaroosnerviós significa una alteració en la seva estructura o funció provocada pel desenvolupament, l’experiència o una lesió. La plasticitat demostra que el cervell està obert als canvis, modulable pels esdeveniments i les potencialitats de les experiències, que sempre poden modificar l’estat anterior i precisament per tot això, cada individu es revela únic, més enllà de les determinacions que implica el seu bagatge genètic.

La plasticitat del cervell humà demostra com la intel·ligència del cervell no és fixa, sinó que es genera per la interacció entre el cervell i l’estimulació externa que rep la persona al llarg de la vida. Tal i com explica Norman Doidge, ara sabem <<que cadascuna de les àrees cerebrals són processadors amb competències plàstiques, connectades entre si i capaces de processar una varietat d’informació externa imprevisible>>. El doctor Paul Bach-y-Rita fou un dels pioners a descobrir la plasticitat del cervell i a crear elements tècnics per demostrar-ne les seves possibilitats en l’àmbit de la curació: <<Puc connectar qualsevol cosa a qualsevol cosa. Veiem amb la nostra ment, no amb els nostres ulls>>. Això no vol dir que la capacitat plàstica del cervell serveixi sempre per causar efectes positius. Igual de canviable i modificable és per les coses bones (com, per exemple, curar o millorar aspectes concrets) com per les dolentes (pèrdua de concentració o crear actituds rígides). Per tant, és molt important adonar-nos que la plasticitat dels nostres cervells no necessàriament serveix per corregir o crear-hi possibilitats positives, sinó també per crear barreres que en dificulten el desenvolupament i impedeixen assolir reptes complicats o canviar conductes inadequades culturalment parlant.

Per entendre el poder de la imaginació i la plasticitat dels cervells, a mitjan anys 1990, els científics Miguel Nicolelis i John Chapin van connectar uns elèctrodes a una part del cervell d’una rata. Quan la rata pitjava una palanca, sortia aigua per veure i, al mateix temps, els científics, mitjançant els elèctrodes, activaven una part concreta del seu cervell. Després d’uns dies, van fer que la palanca no provoqués la sortida d’aigua. Al cap d’unes hores, la rata va descobrir que només tenia que imaginar que sortia aigua per tal que realment sortís de veritat per l’aixeta. Les modernes tecnologies permetien que, quan la rata imaginava que sortia aigua, la part del cervell que els científics havien activat artificialment durant els dies anteriors, ara enviava senyals als aparells tècnics per tal que sortís l’aigua. Els experiments han anat continuant i cada vegada són més complexos pel que fa a la seva dificultat i a la complexitat dels cervells amb els quals s’experimenta.

La revolució que ha comportat conèixer la capacitat plàstica dels nostres cervells, té implicacions en la nostra manera d’entendre com l’amor, el sexe, el dolor, les relacions entre objectes i persones, l’aprenentatge, les addiccions, la cultura, la tecnologia, les psicoteràpies, les estructures empresarials, entre altres coses, poden canviar el cervell. Tothom ha d’ésser conscient que el cervell d’una persona és diferent al d’una altra i que aquest cervell canvia en el decurs de les nostres vides. La neuroplasticitat té el poder de produir comportaments més flexibles però també més rígids. Irònicament, la majoria dels nostres desordres mentals són producte de la plasticitat cerebral. Tal i com argumenta Catherine Malabou, la <<plasticitat no és tan sols flexibilitat, adaptabilitat. Reivindicar una vertadera plasticitat del cervell és exigir-nos saber el que el cervell pot fer i no solament tolerar. Pel verb fer entenem no tan sols fer matemàtiques o tocar el piano, sinó fer la seva pròpia història, arribar a ser el subjecte de la seva història, captar el vincle entre la part de no-determinisme genètic que opera en la constitució del cervell i la possibilitat d’un no-determinisme social o polític, en una paraula, d’una nova llibertat, d’una nova significació de la història>>. Entenem que l’educació ha d’ajudar a crear aquesta estructura autogeneradora perquè després cada individu pugui construir el seu entorn.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s