2b. La Revolució Industrial

Hom està acostumat a relacionar revolució amb fets violents que han passat al llarg de la història i que solen estar vinculats amb guerres entre grups socials, on hi ha en joc el control del poder polític i econòmic. Així ho expressen la majoria de llibres d’història. Una revolució és, no obstant això, quelcom més que un enfrontament violent entre grups socials. Una revolució involucra tota la societat, tot tipus de clases socials, i canvia no tan sols la cultura d’una regió concreta sinó que abarca cultures d’arreu. En qualsevol revolució neix una nova cultura, hi ha una transmissió violenta de poders i de propietats en nom d’una idea. La historia relata com les revolucions deixen les portes obertes a canvis de tota mena que abans d’elles era impossible d’imaginar.

Així, entenem la Revolució Industrial com quelcom més que l’evolució de la màquina o l’ús del carbó o l’electricitat. Durant el període que engloba el final del segle XVIII i tot el segle XIX, apareix l’Estat com una institució autònoma i amb ús de raó; es crea una tècnica industrial, l’enginyeria; es consolida la tècnica econòmica; apareixen jerarquies administratives guiades sota una tècnica; s’avança jurídicament i s’aboleixen fonts antigues com els costums; apareixen els pressupostos d’Estat i l’organització fiscal; triomfa i evoluciona el mètode científic; i fins i tot, amb l’augment del comerç, s’inicien les tècniques de venda i control de qualitat.

Mill Town

Dibuix del que en anglès es coneix amb el nom de Mill Town. Un poble, potser amb algun molí antic, d’aquí el nom, on es va desenvolupar un nucli d’empreses o molins moderns, normalment per a treballar el cotó o el teixit.

La configuració industrial més corrent a principis del segle XIX era la d’un nucli comercial o industrial que servia com a centre d’un cercle de poblacions industrials disperses. Els grans centres urbans de finals del segle XIX es van formar a mesura que aquelles poblacions es convertiren en suburbis i el camp desapareixia. La fàbrica apareixia com un símbol d’energies socials que anaven destruint el curs de la naturalesa: havia nascut la classe obrera.

El procés d’industrialització anglès, i el de la majoria de països europeus, fou necessàriament dolorós, atès que va suposar l’eradicació de la manera de vida tradicional, sobretot al camp. A la Gran Bretanya, la violència va ser brutal i el que avui entendríem com a tractes inhumans, era del més normal en aquell moment a les fàbriques aïllades de les grans ciutats. Malgrat tot, la gent d’aquella època considerava que vivia una època de progrés i que, per tant, partint de la lògica d’una millora continua, abans havia estat una època fosca comparada amb la revolució tecnològica que es vivia. En paraules de Lewis Mumford, <<la vida es jutjava per l’extensió amb què servia el progrés; el progrés no es jutjava per l’extensió amb què servia la vida>>.

Hi ha cinc raons que expliquen el fort desenvolupament tècnic experimentat durant el segle XIX:

a) com s’ha explicat abans, el resultat d’una llarga experiència tècnica. La Revolució Industrial no fou altra cosa que el resultat de milions d’experiències acumulades;

b) el creixement demogràfic. L’augment de població comporta un augment de necessitats socials que tan sols es poden satisfer mitjançant el desenvolupament tècnic;

c) l’aptitud del mitjà econòmic, el qual ha de tenir dues característiques contradictòries: estable i canviant a la vegada. És a dir, s’han de tenir clares les regles de joc, sobretot les institucions, però a la vegada aquestes han de poder adaptar-se a les contínues i noves necessitats que la tecnologia té gràcies al flux constant de nous invents i de millores tecnològiques;

d) la plasticitat del mitja social interior. Potser és la raó més important. Implica dos fets. El primer és la desaparició de tabús provinents de les religions i de la societat (jerarquies com la noblesa, la monarquia, l’alt clergat, etc., les quals no estan interessades en canvis i menys quan poden afavorir les classes pobres). El segon fet és la desaparició dels grups socials naturals, i és una conseqüència del primer. L’individu lluita contra tota mena de grups socials, corporacions, ordes religiosos, llibertinatge dels poderosos membres del Parlament i, fins i tot, d’universitats, institucions sanitàries, i també contra la família (lleis de divorci, successió, autoritat paterna, etc.). Tot plegat construeix una societat atomitzada que, en comptes de donar llibertat a l’individu, encara l’esclavitza més. L’atomització dóna una plasticitat molt gran a la societat, i això és decisiu per a l’acumulació de gent a les fàbriques, els moviments migratoris, etc., i, per tant, per a la creació de la classe obrera. L’individu resta sol i l’Estat es converteix en la màxima autoritat. I qui domina l’Estat? Òbviament les classes adinerades i cultes. La societat fragmentada va provocar que fàcilment la burgesia s’apoderés dels poders polítics i econòmics;

e) l’aparició d’una clara intenció tècnica. Si bé, com hem vist, sempre ha existit un moviment tècnic que intentava controlar la natura i protegir els pròxims, ara és un interès propi i egoista, ja sigui de l’Estat, de la burgesia o dels inventors.

La Revolució Industrial va provocar un canvi, o, millor dit, va acabar de possibilitar un canvi de poder econòmic i polític cap a la burgesia. Aquest canvi fou efectivament violent i inhumà per als pobres i gent sense grans recursos econòmics ni contactes socials. La història s’analitza en un moment determinat. Mirat des del Primer Món i avui, la Revolució Industrial va ser l’inici de millores tècniques i de benestar que encara continuen avui en dia. El preu que s’ha hagut de pagar i que anem pagant és un altre tema. A partir d’aquell moment, l’home queda atrapat definitivament per la tècnica, perquè sense el coneixement o control d’aquesta l’individu queda desplaçat de la societat. La tècnica moderna sorgida a partir de la Revolució Industrial no únicament mostra un nou coneixement, sinó que va més enllà; exigeix una sobreexplotació de les coses i de les persones; cerca la maximització amb el mínim esforç i, a més a més, no mostra el que hi ha al darrere; al contrari, la tecnologia moderna oculta el seu mode de funcionar. Les persones ja no poden establir una relació directa entre l’objecte i el coneixement.

A començaments del segle XX es van obrir una sèrie de fronts socials, econòmics, polítics, morals, que abans del segle XVIII eren impensables. Aquests canvis han arribat a ser igual d’importants que la tècnica moderna; de fet, tots s’entrellacen entre ells. La Revolució Industrial crea per sobre de tot un món més complex, més difícil i menys previsible. Nogensmenys, la tècnica modifica la cultura, la qual s’ha rendit davant la seva força.

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX es troba la base d’invents i descobriments científics relacionats amb les tecnologies de la informació. En aquesta època, la principal iniciativa és ja del científic i no tant de l’inventor. La unió de la ciència a la tècnica va fer evolucionar aquesta última i retroalimentar, a la vegada, la ciència amb nous instruments de treball i investigació, donant lloc a partir de la Segona Guerra Mundial a la societat de la Informació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s