2c. La societat de la Informació

Entenem com a Revolució Tecnològica de la Informació un esdeveniment històric tan important com la Revolució Industrial. Aquesta nova Revolució també trenca esquemes econòmics, socials, culturals, tècnics, científics, etc. Manuel Castells ens argumenta que <<el que caracteritza la Revolució Tecnològica actual no és el caràcter central del coneixement i la informació, sinó l’aplicació d’aquest coneixement i informació a aparells de generació de coneixement i processament de la informació o comunicació, en un cercle de retroalimentació acumulatiu entre la innovació i els seus usos>>.

D’una manera general es parla de la dècada dels anys setanta com del vertader inici de la Revolució de les Tecnologies de la Informació. Aquest fet va poder ocórrer gràcies principalment a que, per una banda, va haver-hi la necessitat de deixar de banda el taylorisme com a organització tècnica del treball. Quan els mercats es van diversificar a tot el món gràcies a la tècnica, la demanda es va tornar imprevisible; quan el ritme d’innovació tecnològica va fer obsoletes fàbriques senceres, el sistema de producció en sèrie no era rendible; la resposta va ser la producció flexible, ja sigui a nivell personalitzat o a grans volums industrials. Per un altre costat, i paral·lelament, les grans companyies no van saber, o no van poder, adaptar-se als canvis. L’elasticitat de les petites i mitjanes empreses va ser la font d’innovació, malgrat que les grans corporacions mantinguessin en la majoria dels casos el seu poder, o bé comprant les empreses rendibles i amb alt contingut tecnològic o bé associant-s’hi.

Aquesta Revolució Tecnològica va tenir en l’Estat un important agent de desenvolupament. Si l’Estat va secundar la Revolució Industrial quan va veure les grans possibilitats econòmiques i polítiques que aquesta tenia, sobretot en el camp militar, la Revolució Tecnològica podem dir que va ser fundada per l’Estat, concretament l’americà, quan va encetar la cursa tecnològica per a motius purament militars. No obstant això, a partir dels anys setanta i amb l’acabament de la guerra freda a finals dels vuitanta, la innovació tecnològica s’ha dirigit al mercat.

Aquest nou estat de les coses va anar creant el que avui es coneix com a societat xarxa, terme creat per Manuel Castells i que defineix com <<el sorgiment d’una estructura social, manifestada sota diverses formes, segons la diversitat de cultures i institucions de tot el planeta. Aquesta nova estructura social va associada a l’aparició d’una nova forma de desenvolupament, l’informacionalisme, definit històricament per la reestructuració del mode capitalista de producció cap a finals del segle XX>>. Si la producció industrial té com a principal agent de productivitat la introducció de noves fonts d’energia i la capacitat de descentralitzar el seu ús durant la producció i els processos de circulació, en la nova forma de desenvolupament informacional, l’agent de productivitat està en la tecnologia de la generació del coneixement, en el processament de la informació i en la comunicació de símbols mitjançant les xarxes.

Entenem que qualsevulla que sigui la classificació que fem o acceptem de les diverses etapes econòmiques, socials, científiques o tecnològiques, que s’han viscut al llarg de la història de la humanitat, l’important és percebre la unitat d’un grup de fenòmens per després analitzar-ne els seus components. Així, i intentant de percebre aquesta unitat, veiem com el nou paradigma informacional transforma radicalment l’espai i el temps, les dimensions fonamentals de la vida humana. L’espai de fluxos d’imatges i el temps atemporal on passat, present i futur poden interactuar en la xarxa, són les bases d’una nova cultura que transcendeix i inclou la diversitat dels sistemes de representació transmesos per la història. És una nova cultura virtual on el fer creure acaba creant el fer.

Tres són els elements que van variant més en la transformació tecnològica i social que vivim, i són segurament aquests tres factors els qui canviaran d’una manera més extraordinària en el futur més immediat. Aquests elements són el temps, l’espai i el coneixement.

  • Temps: Estem vivint els inicis del temps atemporal. Hi ha un esforç d’acceleració i compressió del temps. Comprimir el temps fins al límit equival a fer desaparèixer la seqüència temporal i, amb ella, el temps tal com l’hem conegut fins ara. Les noves tecnologies de la informació, incorporades en la nova societat xarxa, faciliten decisivament l’alliberació del capital temps i la desaparició de la cultura del rellotge. La nova economia requereix un treball qualificat que gestioni el seu temps d’una manera flexible, a vegades afegint hores a la jornada laboral i altres vegades reduint-ne. És a dir, el sistema de producció flexible en l’empresa connectada en xarxa es basa en la utilització del temps flexible, en la capacitat d’accelerar o endarrerir els processos. El temps passa a gestionar-se com un recurs més.
  • Espai: La societat del Primer Món s’estructura al voltant de fluxos: fluxos de capital, fluxos d’informació, fluxos de tecnologia, fluxos d’interacció organitzativa, fluxos d’imatges, sons i símbols. Per tant, hi ha una nova forma espaial característica de les pràctiques socials que dominen i conformen la societat xarxa: l’espai dels fluxos. L’espai dels fluxos és l’organització material de les pràctiques socials en temps compartit que funcionen a través dels fluxos. El perill social és que els fluxos siguin dominats per unes elits gestores, creant unes estructures socials dominants, és a dir, que organitzacions i institucions, mitjançant una estratègia, donin forma a les pràctiques i consciència socials.
  • Coneixement: El coneixement no té res a veure amb la informació. El coneixement és la informació raonada i pensada. Entenem que per a crear coneixement s’ha de tenir la informació adequada, però sobretot cal saber-la pensar i raonar per així crear nous coneixements. El coneixement és un intangible molt difícil de quantificar i valorar, ja que sempre ens faltaran variables exògenes per a tenir l’equació completa. D’aquí el mal de cap de molts economistes i comptables a l’hora de tractar el nou tipus de creació de riquesa, el nou coneixement, les noves idees.

La societat xarxa és, per ara, una societat capitalista que quasi engloba tot el món gràcies al societat de la informacióprocés de la globalització, on l’acumulació de capital i la seva creació de valor es duen a terme en mercats financers globals establerts per les xarxes de comunicació en l’espai atemporal dels fluxos d’informació. La funció de l’organització moderna és i serà, per sobre de tot, fer que el saber sigui productiu. Mentre que en el capitalisme clàssic trobem dos agents econòmics i socials, els capitalistes i els proletaris, en l’era de la Informació i de la Revolució Tecnològica de la Informació es crea un nou sistema econòmic i social que té com a agents principals els professionals i una classe mitjana de treballadors de serveis, on el generador de riquesa passa a ser quasi exclusivament el saber. Un saber, però, que sols és potencialment accessible a una sisena part del total de la població del planeta, la població del Primer Món i algunes regions en ple desenvolupament com la Xina i l’Índia. Els empleats del saber són dependents d’una organització però al mateix temps amos dels mitjans de producció, és a dir, del seu propi saber. S’ha creat un nou marc de relació empresa-treballador on l’empresa té els actius, però els treballadors del saber posseeixen la clau per a desenvolupar-los; així, l’empresa i el treballador del saber han passat a crear i a desenvolupar una relació interdependent. Avui es pot afirmar que el coneixement és el nou camp de batalla dels països, de les empreses i de les persones. I, en aquest sentit, si el coneixement és poder, el poder avui es troba potencialment a tot arreu.

Els sistemes d’informació moderns transformen definitivament la societat i es crea un nou marc de creació de riquesa. El propi Castells ha afirmat que tal i <<com semblen indicar les dades empíriques, al començament del segle XXI la nova economia depèn i dependrà d’un increment dràstic de la productivitat derivat de la capacitat d’utilitzar la nova tecnologia de la informació per impulsar un sistema de producció basat en el coneixement>>.  Per això, i seguint el mateix fil, <<les societats seran informacionals no perquè encaixin en un model particular d’estructura social, sinó perquè organitzen el seu sistema de producció per maximitzar una productivitat basada en el coneixement, i ho fan mitjançant el desenvolupament i la difusió de les tecnologies de la informació utilitzant uns recursos humans qualificats i una bona infraestructura de comunicacions>>.

En síntesi, vivim un gran canvi començat a finals del segle XVIII i que encara no s’ha aturat. Un canvi amb un clar epicentre: el control que l’home té de la tècnica. Una tècnica que ara inclou el raonament de la informació per retroalimentar-se i on, d’aquesta manera, la creació de coneixement passa a ser el vertader motor econòmic. El tema clau és com utilitzen la tècnica aquells qui coneixen una part important del sistema tècnic, sobretot en temes econòmics i socials. En aquest sentit, la globalització i la nova societat de la informació representen un canvi sense precedents en la història de la humanitat i el nou capitalisme, que constitueix una de les forces motrius de la globalització, és, fins a cert punt, un misteri que encara no acabem de comprendre del tot com funciona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s